The Fall of the Ottomans

1. Un segle de declivi que desemboca en crisi

Enfrontant-se a amenaces internes i externes sobre el seu territori, a principis del segle XX els analistes polítics ja preveien la imminent desaparició de l’Imperi Otomà.

Un llarg declivi. Durant segles, l’Imperi Otomà, que havia estat la potència islàmica més gran, va patir pèrdues territorials i un deteriorament intern. A partir de finals del segle XVII, les seves fronteres van retrocedir davant l’expansió europea i russa, i al segle XIX els moviments nacionalistes als Balcans van anar erosionant les seves províncies europees. La feblesa econòmica, palesada amb la fallida de 1875, va exposar encara més l’imperi a la intervenció i control estrangers.

Reformes fallides. Els intents de modernització i reforma constitucional a finals del segle XIX, com la constitució de 1876, van ser sovint efímers, cedint el pas a un govern autocràtic sota el sultà Abdülhamid II. Durant aquest període es van produir noves pèrdues:

• Xipre a mans de Gran Bretanya (1878)
• Tunísia a França (1881)
• Egipte a Gran Bretanya (1882)
• Tres províncies del Caucas a Rússia (1878)

Inestabilitat creixent. A principis del segle XX, l’imperi era àmpliament considerat el “malalt d’Europa”, amb la seva supervivència en dubte. Aquest context de declivi i vulnerabilitat va preparar el terreny per als anys turbulents que van precedir la Primera Guerra Mundial.

2. Els Joves Turcs aposten per la reforma i l’aliança

Amb l’ascens dels Joves Turcs al poder, els otomans van entrar en un període de turbulències sense precedents que acabaria arrossegant l’imperi a la seva última i més gran guerra.

Esperança revolucionària. L’any 1908, un grup d’oficials i intel·lectuals patriotes, els Joves Turcs, van iniciar una revolució per restaurar la constitució i salvar l’imperi mitjançant la reforma. El seu èxit inicial va despertar una esperança generalitzada en una identitat otomana moderna i inclusiva, que unís diversos grups ètnics i religiosos sota el lema “Justícia, Igualtat i Fraternitat”.

Expectatives frustrades. Tanmateix, aquesta etapa d’esperança es va dissoldre ràpidament en desil·lusió. Els Joves Turcs van tenir dificultats per governar amb eficàcia, enfrontant-se a la inestabilitat econòmica i a l’oposició interna. De manera crucial, el seu gir democràtic no va dissuadir les potències europees, que van aprofitar la feblesa de l’imperi:

• Bulgària va declarar la independència (1908)
• Àustria-Hongria va annexionar Bòsnia i Hercegovina (1908)
• Creta va anunciar la unió amb Grècia (1908)

Guerres i consolidació. Una contrarevolució el 1909 va ser sufocada, però l’imperi aviat es va veure immers en conflictes bèl·lics. La invasió italiana de Líbia (1911-1912) i les devastadores Guerres dels Balcans (1912-1913) van arrabassar les últimes terres europees. Aquestes derrotes van endurir els Joves Turcs, que van instaurar un règim més autocràtic dominat per un triumvirat el 1913, decidit a centralitzar el poder i protegir el que quedava.

3. L’entrada a la Primera Guerra Mundial impulsada pel temor, no per l’ambició

Cansats de la guerra i necessitant temps per reconstruir l’exèrcit i l’economia, els dirigents otomans no desitjaven entrar en un conflicte europeu general.

Posició vulnerable. Després d’anys de conflictes i pèrdues territorials, l’Imperi Otomà estava esgotat i mal preparat per a una nova guerra el 1914. El seu exèrcit necessitava ser reformat i l’economia era fràgil. La direcció, dominada pel triumvirat dels Joves Turcs, buscava sobretot evitar quedar atrapat en la crisi europea creixent.

Recerca d’un aliat. Conscients de la seva vulnerabilitat, els otomans van buscar desesperadament una aliança defensiva per protegir el territori restant d’un nou desmembrament, especialment per part de Rússia. Van fer gestions amb diverses potències europees:

• Les ofertes a França i Gran Bretanya van fracassar, ja que aquestes potències de l’Entesa estaven aliades amb Rússia.
• Alemanya, inicialment reticent, finalment va acceptar una aliança secreta.

Esdeveniments desencadenants. Diversos factors van empènyer els otomans cap a la guerra al costat d’Alemanya. La requisició britànica de dos cuirassats construïts per a la marina otomana, pagats per subscripció pública, va provocar una gran indignació nacional. L’arribada de dos vaixells de guerra alemanys, el Goeben i el Breslau, a aigües otomane, i la seva posterior “compra” per part dels otomans, van crear un fet consumat que va lligar Istanbul més estretament a Berlín.

4. La mobilització comporta penúries i col·lapse econòmic

L’esclat de la guerra a Europa va provocar alarma a tot l’Imperi Otomà — des dels despatxos de la Sublim Porta fins als pobles i camps d’Anatòlia i les terres àrabs.

Desànim generalitzat. La declaració de la mobilització general a l’agost de 1914, encara abans de l’entrada formal en la guerra, va ser rebuda amb por i inquietud a tot l’imperi. Molts joves ja havien fugit per evitar la conscripció després de conflictes anteriors, i la perspectiva d’un nou enfrontament generava un profund mal auguri.

Devastació econòmica. La mobilització va paralitzar l’economia otomana. Els homes van abandonar les granges i fàbriques per al servei militar, reduint la producció. Els ports es van tancar, aturant el comerç. El sistema financer es va congelar quan els bancs van reclamar préstecs i van restringir retirades.

• Els ingressos governamentals van caure un 20% a finals de 1914.
• La inflació es va disparar, causant dificultats a la població civil.
• La requisició d’aliments, bestiar i mercaderies va tensionar encara més la societat.

Mesures desesperades. Per finançar l’esforç bèl·lic, el govern va recórrer a mesures extraordinàries. Va abolir unilateralment les Capitulacions, posant fi als privilegis econòmics estrangers, i va imposar nous impostos i pujades sobre ciutadans i estrangers.

Última actualització: June 16, 2025