El cerebro del niño explicado a los padres

1. Comprendre el cervell en desenvolupament del nen

El cervell humà és dotze milions de vegades més complex que un iPad 2.

El desenvolupament cerebral és fonamental. Entendre la neurociència del cervell infantil, especialment durant els primers sis anys, és clau per als pares que volen potenciar al màxim el desenvolupament del seu fill. Aquest període és la base tant per al creixement intel·lectual com emocional. Tot i que la genètica hi juga un paper, la interacció parental i l’entorn són essencials per a un desenvolupament saludable.

Més enllà de la cura bàsica. La paternitat no es limita a cobrir necessitats bàsiques com la nutrició o la seguretat; la responsabilitat més important és l’educació, que significa, en essència, donar suport al desenvolupament cerebral. Sovint els pares no reben formació en aquest àmbit, cosa que genera dubtes o accions que no sempre s’ajusten a les necessitats del nen. La plasticitat cerebral fa que les estratègies parentals tinguin un gran impacte en el desenvolupament.

Evitar tendències perjudicials. Malgrat la complexitat del cervell, creixen tendències com l’excés de temps davant de pantalles o el sobrediagnòstic de trastorns com el dèficit d’atenció, sovint relacionades amb l’estil de vida modern i la pèrdua de valors educatius tradicionals. Els programes miracle i l’estimulació precoç acostumen a fracassar perquè intenten accelerar un procés natural, perdent propietats essencials com l’empatia o la paciència. Elements bàsics com la nutrició, l’afecte i la conversa són provadament imprescindibles.

2. Abraçar principis fonamentals: creixement, gaudi i equilibri

Amb els nens, el temps passa, i només passa una vegada.

Confiar en el creixement natural. Els infants, com tots els éssers vius, tenen una tendència innata cap al desenvolupament complet i l’autorealització. Oferir condicions bàsiques —seguretat física, un entorn segur, calidesa emocional, confiança i llibertat per explorar— permet que aquesta tendència natural floreixi. Sovint, el paper principal dels pares és confiar en aquesta força inherent.

Valorar els moments. Ser pare o mare és un privilegi, no només una càrrega, malgrat els sacrificis que comporta. Canviar el focus de les dificultats a la bellesa de veure créixer els fills permet viure una experiència més plena. Els primers sis anys són especialment vitals, ja que configuren la seguretat, el llenguatge, l’aprenentatge i les bases per resoldre problemes.

Buscar l’equilibri en la criança. Els extrems en la criança, ja sigui una dependència excessiva de la tecnologia o enfocaments radicalment naturals, poden ser perjudicials. Cal un enfocament equilibrat, que incorpori el sentit comú i la moderació. Això inclou atendre tant el desenvolupament emocional com el racional, reconeixent que un bon equilibri entre ambdós porta a més felicitat i assoliment d’objectius.

3. La paciència i la comprensió guien els reptes

El nen plorarà, cridarà i fins i tot donarà puntades, fent que el seu cervell descarregui tota aquesta energia acumulada en les neurones d’“acció”, ajudant-lo a calmar-se progressivament.

Els cervells dels nens són diferents. El cervell d’un infant és fonamentalment diferent del d’un adult, ja que no té desenvolupat el control racional, sobretot en els primers anys. Esperar un raonament adult d’un nen d’un, dos o tres anys genera malentesos i frustració tant per al pare com per al fill. Entendre la seva etapa de desenvolupament fomenta la paciència.

Situacions comunes que requereixen comprensió. Reptes quotidians com un nen que es nega a caminar cap a casa després del supermercat o que és selectiu amb el menjar provenen de diferències en el desenvolupament, no de desobediència. Caminar implica funcions cerebrals complexes més enllà de l’equilibri simple, i les aversions alimentàries poden ser instintives. Forçar a menjar genera rebuig; l’exposició suau i l’associació positiva són més efectives.

Les rabietes són part del desenvolupament. Les rabietes, universals al voltant dels dos anys, es produeixen perquè el desig i la persistència del nen superen les neurones inhibidores encara no desenvolupades que gestionen la frustració. No són manipulació, sinó una descàrrega d’energia. Respondre amb ira o vergonya és contraproduent; la presència calmada, l’empatia i permetre la descàrrega de tensió són les respostes més útils.

4. L’empatia: el pont cap a la connexió

Segons els estudis més recents, respondre de manera consistent (fent saber al nen que entenem i ens preocupen les seves necessitats) és el factor més important perquè el nen pugui desenvolupar un apego segur.

Les emocions necessiten ser validades. El cervell del nen processa el món exterior a través dels sentits, però els sentiments i emocions són més difícils de verificar com a reals. La resposta consistent i comprensiva d’un adult valida l’experiència interna del nen, confirmant que les seves emocions són reals i importants. Aquesta validació és clau per desenvolupar un apego segur i confiança emocional.

L’empatia calma el cervell. L’empatia, la capacitat d’entendre els sentiments d’un altre sense necessàriament compartir-los, és una eina poderosa. Les respostes empàtiques activen la ínsula, una regió cerebral que connecta les àrees emocionals i racionals. Aquesta connexió ajuda el cervell racional del nen a calmar emocions intenses com la frustració o la por, permetent-li tranquil·litzar-se i estar receptiu a la raó.

Desenvolupar un vocabulari emocional. Molts adults tenen dificultats per identificar i expressar les seves emocions més enllà del simple “bé” o “malament”. Millorar el vocabulari emocional ajuda a comprendre millor els sentiments del nen i a respondre amb l’empatia adequada. Sintonitzar la “freqüència” (emoció) i el “volum” (intensitat) correctes del sentiment del nen és clau per a una comunicació empàtica efectiva.

5. Reforçar el comportament positiu de manera efectiva

El més interessant dels reforçaments no és el que fas o el que fa el nen, sinó el que passa al seu cervell quan rep una recompensa.

Centrar-se en el positiu. Tot i que corregir el comportament negatiu és necessari, fixar-se només en ell pot reforçar-lo involuntàriament perquè li atorga atenció. L’estratègia més efectiva és reforçar el comportament positiu, ajudant el cervell del nen a associar les accions desitjades amb la satisfacció i la recompensa. Aquest és un mecanisme natural d’aprenentatge.

Les recompenses construeixen connexions. Quan un nen se sent reforçat, es allibera dopamina a les àrees cerebrals de la motivació, associant el comportament amb la satisfacció. Això enforteix les connexions neuronals per a hàbits positius. Els pares poden aprofitar això associant accions beneficioses amb sentiments de satisfacció o reconeixement, fomentant hàbits com recollir o cooperar.

Triar recompenses efectives. Gestos senzills com agrair, felicitar, concedir petits privilegis o passar temps de qualitat són reforçaments emocionals/socials més efectius que les recompenses materials o alimentàries. Aquestes últimes poden ser contraproduents, ensenyant que les possessions són valuoses o creant dependències poc saludables. Els reforçaments han de ser proporcionats, immediats i espaiats, centrant-se en l’esforç i el progrés més que en els resultats.

6. Triar alternatives al càstig

L’última, i al meu parer la conseqüència més negativa del càstig, és el que li diu al nen sobre si mateix.

El càstig té impactes negatius. Castigar els nens els ensenya que és acceptable utilitzar el càstig contra els altres, facilita la culpa com a mitjà per buscar perdó i no impedeix la satisfacció derivada de la mala conducta inicial. Més important encara, les etiquetes negatives (“ets desobedient”, “ploramiques”) emmagatzemades a l’hipocamp danyen l’autoestima del nen, influenciant negativament el seu comportament futur.

Evitar càstigs enganyosos. Els càstigs enganyosos, com les reprimendes que inadvertidament proporcionen l’atenció necessària, poden reforçar el mateix comportament que volen aturar, especialment en nens que no reben prou atenció positiva. Centrar-se a premiar el comportament positiu en lloc de destacar constantment el negatiu canvia aquesta dinàmica.

Buscar alternatives constructives. Alternatives efectives al càstig inclouen:

• Ajudar el nen a tenir èxit: Intervenir abans que es produeixi la mala conducta per guiar-lo cap a l’acció desitjada (“aprenentatge sense errors”).
• Establir conseqüències naturals: Mostrar al nen el resultat lògic de les seves accions segons les normes (per exemple, no pot treure un joguet nou fins que no guardi l’antic).
• Canviar la perspectiva: Formular les normes de manera positiva (“Els nens que es comporten bé veuen dibuixos”) en lloc de negativa (“Si et portes malament, no dibuixos”).
• Fer reparacions: Demanar al nen que corregeixi el mal causat a altres o a objectes, fomentant la responsabilitat.

7. Posar límits amb calma i confiança

Des del meu punt de vista com a neuropsicòleg, puc assegurar a cada pare i educador que els límits són essencials per a l’educació cerebral.

Els límits són vitals per al desenvolupament. Posar límits no és ser rígid, sinó donar suport al desenvolupament de la cort prefrontal, l’àrea cerebral responsable d’internalitzar normes, l’autocontrol, la planificació i la resolució de problemes. Aquesta zona és clau per aconseguir la felicitat i la integració social. Consentir tots els desitjos impedeix aquest desenvolupament.

L’actitud és important. Posar límits de manera efectiva requereix una actitud calma, clara i segura, com quan s’allunya un objecte perillós d’un nadó. Això evita connexions neuronals negatives associades al comportament no desitjat i anima el nen a buscar accions alternatives i adequades, fomentant la flexibilitat i l’adaptabilitat.

Aplicar els límits amb saviesa. Els límits s’han d’introduir aviat, idealment abans que el comportament no desitjat es converteixi en hàbit, i s’han d’aplicar de manera consistent per ambdós pares. Han d’expressar-se amb calma, confiança i amor, assegurant que el nen entengui que és una norma, no un atac personal. Hi ha diferents tipus de límits: inquebrantables (seguretat), importants per al benestar (valors) i importants per a la convivència (normes flexibles), que ensenyen als nens flexibilitat i adaptabilitat.

8. Comunicar-se de manera cooperativa per fomentar la col·laboració

El factor educatiu més influent és la conversa a la llar del nen.

La comunicació construeix vincles. Les converses diàries entre pares i fills són la via principal per al desenvolupament intel·lectual en la primera infància, fomentant la memòria, la concentració, el llenguatge i l’autoregulació. El llenguatge és una eina fonamental per adquirir coneixements, relacionar-se amb els altres i assolir objectius.

La comunicació cooperativa funciona. Un estil de comunicació específic, conegut com a comunicació cooperativa o col·laborativa, augmenta significativament la probabilitat que un nen col·labori amb un adult. Aquesta tècnica s’utilitza àmpliament amb nens que tenen dificultats conductuals o cognitives per la seva efectivitat en promoure la col·laboració.

Elements clau de la comunicació cooperativa:

• Convertir les tasques en treball en equip: Presentar les activitats com quelcom que es fa junts (“anem a treure’ns la roba”) en lloc d’ordres (“treu-te la roba”).
• Demanar col·laboració: Apel·lar a la tendència natural del nen a ajudar (“Em pots ajudar a recollir això?”).
• Ajudar-los a pensar: Compartir la teva perspectiva o preocupacions (“Ja és tard, hem d’anar ràpid a l’escola”) o fer preguntes per implicar-los en la resolució de problemes (“Com creus que podríem arreglar això?”).
• Oferir llibertat: Donar opcions dins dels límits (“Què vols fer primer: posar-te el pijama o posar la roba bruta al cistell?”).

9. Construir vincles segurs i fomentar la confiança

La confiança del nen és igual al quadrat de la confiança dels pares en el nen.

Els vincles són fonamentals. La relació entre un nen i els seus pares forma la base de l’autoestima i el sentit de seguretat en el món. L’ apego segur, fomentat per una cura consistent i una resposta emocional adequada, és clau per a un desenvolupament emocional saludable. El contacte físic, com abraçades i carícies, enforteix aquest vincle gràcies a l’alliberament d’oxitocina.

La confiança prové de la confiança. La confiança, la creença en la pròpia capacitat per assolir objectius, és l’altre pilar de l’autoestima. Tot i que la genètica hi influeix, la confiança dels pares en el nen és un factor decisiu. La sobreprotecció i l’excessiu mim poden minar la confiança del nen activant respostes de por i ensenyant dependència.

Fomentar la confiança activament. Els pares poden construir confiança:

• Mostrant confiança en el nen: Permetent-li afrontar reptes adequats a la seva edat sense intervenir immediatament.
• Oferint missatges positius: Reconeixent l’esforç, la concentració, el coratge i el gaudi més que només els resultats.
• Donant responsabilitats: Assignant tasques adequades a l’edat que ajuden el nen a sentir-se capaç i en control.
• Validant sentiments i decisions: Respectant les seves emocions i permetent que prenguin decisions, aprenent dels errors.

10. Ajudar els nens a afrontar pors i ser assertius

La ciència moderna encara no ha creat cap medicament calmant tan efectiu com unes paraules amables.

Integrar les experiències traumàtiques. Els nens inevitablement s’enfrontaran a situacions que els espanten. Els petits ensurts es processen de manera natural, però els més greus poden generar pors irracionals si no s’integren. Ajudar el nen a parlar de l’esdeveniment —descrivint imatges, sensacions i sentiments— connecta l’hemisferi dret emocional amb l’esquerre verbal, processant el trauma i reduint l’ansietat.

Enfrontar les pors gradualment. Superar la por requereix afrontar-la, no evitar-la. Tot i que proporcionar seguretat és essencial, protegir constantment un nen de tot allò que fa por pot fomentar tendències a l’evitació. Un enfocament equilibrat...

Última actualització: June 18, 2025